diumenge, 8 de setembre del 2019

Diumenge XXIII (C) - 2019



Lecturas:
  1. Sa 9,13-18
  2. Ps 89
  3. Flm 9b-10.12-17
  4. Lc 14,25-33


Queridos hermanos y hermanas,


nos reunimos como comunidad alrededor de la mesa de la Palabra y la mesa de la Eucaristía.


Hoy la Palabra que Cristo dirige a sus discípulos nos sorprende y parece que pone en cuestión algo que tenemos por muy asentado: la familia. Padres, hijos, hermanos y hermanas, están siempre en el primer lugar de nuestro escalafón, son aquellas personas por las que daríamos la vida.


Y Jesús nos dice:


“Si alguien viene a mi, y no me ama más que a su padre o a su madre, que a sus hijos e hijas, que a su hermano o a su hermana, no puede ser discípulo mío”


Fijémonos que no nos dice que no les amemos, nos dice que el primer lugar ha de ser el amor a Dios. Nos lo ha dicho en otros momentos, cuando en una conversación con un maestro de la Ley le recuerda que el primer mandamiento es amar a Dios, pero que hay un segundo mandamiento semejante a este: amar al prójimo.


Y mi prójimo empieza en los más cercanos, en la familia: en mi padre y mi madre, en mis hijos, en mis hermanos. Ahí empieza mi prójimo.


El encuentro con Jesús lo transforma todo, y transforma también las relaciones familiares, las relaciones humanas y les da un nuevo sentido y una nueva luz.


En la segunda lectura hemos leído la carta a Filemón, una de las más cortas de todo el Nuevo Testamento, tan corta, que excepto el saludo inicial y la despedida, ya la hemos leído hoy en su totalidad. En esta carta san Pablo comunica a Filemón que su esclavo Onésimo se ha convertido a la fe, y le pide que no lo trate com un esclavo, sinó como a un hermano en la fe.


Por tanto, las relaciones familiares y todas las relaciones, a la luz del encuentro con Cristo resucitado, no se empobrecen, sinó que se enriquecen. Estas relaciones que son buenas y nos hacen crecer humanamente, vividas a la luz de la fe todavía nos enriquecen más.


Jesús hace este planteamiento tan radical porque seguirlo a Él es un acto de libertad, en el que no nos podemos ver esclavizados por ninguna relación. Si vivimos una relación personal tan cerrados que impide la entrada de Dios en ella, no tenemos la suficiente libertad para acogerlo a Él en nuestras vidas y dejar que las transforme.


Quiere que no hagamos un absoluto, que confiemos en Él.


Ayer participé en la celebración del 25 aniversario de profesión religiosa de una religiosa de Rubí. Rodeada de su familia, de las hermanas de su comunidad, de otros amigos y conocidos, vi en ella, vi en su familia, vi en sus hermanas de congregación, vi caras de felicidad. Su opción de seguir a Cristo dejando atrás la familia, la posibilidad de crear una familia, no las había hecho infelices, al contrario, una de ellas me explicaba como había transformado las relaciones familiares valorando sobre todo hacer feliz a los otros.





Busquemos la felicidad en Cristo, dejemos que Él ilumine y transforme nuestras relaciones familiares para que vayan siendo espacios de entrega mutua, de donación, de vida, abiertos al entorno, al mundo, a los más necesitados, a Dios.

dissabte, 31 d’agost del 2019

Diumenge XXII (C) - 2019



Lecturas:
  1. Ecl 3,17-18.20.28-29
  2. Ps 67
  3. He 12,18-19.22-24a
  4. Lc 14, 1.7-14

Queridos hermanos y hermanas,


se acaba el mes de agosto, mes de vacaciones por excelencia, empieza el mes de septiembre, y todos vamos volviendo a nuestra vida cotidiana, trayendo recuerdos de estos días de descanso y asueto. Otros, por el contrario, han estado trabajando, o se han quedado aquí descansando o cuidando a personas enfermas o ancianas.

La liturgia de hoy nos habla de la humildad:

“actúa con humildad en tus quehaceres”

hemos escuchado en el libro del Eclesiastés.

Y Jesús en el evangelio, observador como és, observa a la gente que acude a un banquete al que Él también había sido invitado.

Y se fija en cómo actúan los invitados, y en cómo actúa el que ha convocado el banquete.

Respecto a los invitados, observa que todos intentan conseguir el mejor lugar, el primero, intentan estar lo más cerca posible de la presidencia. Es la actitud habitual en el ser humano, nos sobrevaloramos y creemos que merecemos estar en el primer lugar, que somos mejores que los que nos rodean,...

Y Jesús pone en su lugar a los asistentes al banquete:

cuando seas convidado, vete a sentarte en el último puesto

Porque todo el que se ensalce, será humillado; y el que se humille, será ensalzado

Por tanto, Jesús nos propone un camino de felicidad, el de la humildad, el de la sencillez, el de valorar al otro, el de abandonar la vanidad.

Respecto al que invita a la fiesta, Jesús observa que los invitados son aquellos que pueden devolverle el favor y a su vez invitarle a otro banquete.

Jesús les propone un cambio de paradigma:

Cuando des un banquete, llama a los que no te pueden corresponder

La fiesta, es imagen del Reino de Dios, al Reino de Dios somos todos invitados. Realmente, ¿podemos corresponder a Dios por su magnanimidad, por su generosidad en invitarnos a la gran fiesta del Reino?

No, no le podemos corresponder, todos somos un poco pobres, lisiados, cojos, ciegos.

La liturgia de hoy pues nos invita a reconocernos necesitados del amor de Dios, y reconocer así que no estamos por encima de nadie, que todos somos miembros de la gran familia humana, hermanos de Cristo, y encontrar nuestra felicidad en darnos gratuitamente a aquellos que están a nuestro alrededor.

dissabte, 24 d’agost del 2019

Tornem-hi!

Fa dies, mesos, anys, que no hi entro al blog. El tenia descuidat. Però avui m'he dit, te'n recordes de com es deia? 
"Des de la vida de cada dia" 
Des d'aquesta vida ens cal llegir la Bona Notícia de l'Evangeli, des d'aquesta vida ens cal fer créixer el Regne de Déu que ja desitja néixer entre nosaltres. 
I he pensat, ¿per què no compartir els comentaris que estic preparant aquests dies per a les misses de les parròquies que acompanyo? 
Dit i fet! 
Aquí teniu els comentaris dels tres últims diumenges que he anat preparant. Estan en castellà, perquè les comunitats que acompanyo són de parla castellana. 
Desitjo que ens ajudin a fer camí en la vida de cada dia com a seguidors de Crist i del seu evangeli.

Diumenge XXI (C) - 2019



Lecturas:

  1. Is 66, 18-21
  2. Ps 116
  3. He 12,5-7.11-13
  4. Lc 13,22-30





Queridos hermanos y hermanas,

se va acabando el mes de agosto. Los que habían marchado de vacaciones empiezan a volver.

dissabte, 17 d’agost del 2019

Diumenge XX (C) - 2019



Lecturas:
  1. Jr 38,4-6.8-10
  2. Ps 39,2-4.18
  3. He 12,1-4
  4. Lc 12, 49-57




Queridos hermanos y hermanas,

un fin de semana más nos encontramos como comunidad alrededor de la Palabra y de la Eucaristía.

dissabte, 10 d’agost del 2019

Diumenge XIX (C) - 2019



Lecturas:
  1. Sa 18,6-9
  2. Ps 32
  3. He 11,1-2.8-19
  4. Lc 12, 32-48




Queridos hermanos y hermanas,

un domingo más nos encontramos como comunidad, escuchamos a Jesús que nos habla en su Evangelio y participamos de la mesa de la Eucaristía.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Siegen i Colonia

Fa uns dies vam anar a visitar l'Ester a Siegen, aquí hi ha una petita crònica gràfica d'aquella excursió.

dimecres, 29 de setembre del 2010

La vaga del 29S

Estic trist!
Així no es fan les coses.
Fa una estona he vist una escena que m'ha deixat colpit. Al meu poble hi havia una manifestació amb motiu de la vaga general, davant de la qual hi anaven dos mossos d'esquadra que anaven demanant als comerciants que havien obert la seva botiga que baixessin la persiana. No em queixo de la tasca que feien els mossos d'esquadra, és més penso que cal agrair la tasca que feien de prevenir situacions de conflicte. M'entristeix que haguem d'arribar a aquesta situació: baixar la persiana per por als que es manifestaven.
La classe obrera és una classe que al llarg de la història ha lluitat i lluita per aconseguir una societat millor, més justa, on els febles tinguin garantits uns mínims per viure. Molts dels beneficis que ara tenim s'han aconseguit amb la sang vessada de moltes obreres i molts obrers. Però això no ens pot fer oblidar que el dret de vaga de que gaudim, és un dret individual que s'exerceix de forma col·lectiva. Per tant, hem de respectar que el qui no vol fer vaga no la faci.
Veure com un comerç tancava la persiana un minut abans que passés la manifestació, m'ha colpit: aquests no són el dret de vaga i manifestació en els que jo crec.
Les reivindicacions que es defensen també són a favor dels treballadors d'aquest comerç, és cert, però no podem obligar-lo a fer vaga, ni a fer veure que fa vaga. La lluita s'ha de dur per uns camins que respectin l'altre, que no el coaccionin, sinó que el convencin de la necessitat de la vaga. Com a classe obrera, en un moment que els mitjans de comunicació tenen un gran poder de manipulació de la realitat, no podem deixar que mètodes inadequats deslegitimin reivindicacions justes i legítimes.

dilluns, 29 de març del 2010

Programari lliure, llicències lliures...

Fa molt de temps tenia ganes de poder reflexionar sobre el sentit del programari lliure, les llicències lliures sobre documentació,... a la llum de l'evangeli. Mai trobava el moment, ni l'ocasió, fins que un treball per a l'ISCREB m'ha portat l'ocasió de fer-ho, i crec que val la pena compartir-lo amb la voluntat que ajudi a algú i serveixi com a punt de reflexió en entorns eclesials sobre la conveniència de fer servir programari lliure en els nostres ordinadors i de posar llicències lliures als documents que generem.
La llibertat del programari lliure i les llicències lliures és important perquè ens parla de la llibertat en sentit profund i pràctic alhora:
  • Llibertat per fer servir: a casa, a la feina, a l'estudi, al matí o al vespre, per escriure o per pregar,...
  • Llibertat per compartir: poder fer una còpia, una fotocòpia, instal·lar lliurement, donar-li a l'amic que no sap com fer-ho, això és compartir, sense por de si és legal o no, si has de violentar el programa o no.
  • Llibertat per conèixer: posar a l'abast de tothom el coneixement que hi ha darrera un programa, multiplica el coneixement.
  • Llibertat per crear i modificar: ens permet fer avançar el coneixement, fer avançar la llibertat, fer avançar la solidaritat, sempre en un sentit obert, de servei, de millorar sense enderrocar.
Només amb una restricció: allò que de franc heu rebut, doneu-ho també de franc. (cf Mt 10,8) És la llavor que creix i s'escampa com taca d'oli: amb la mateixa llibertat que ho has rebut, ho has de transmetre. Qui ho distribueix pot cobrar les despeses que li generi la distribució, però no pot limitar les llibertats que s'han donat.
Aquestes iniciatives, petites, obren les portes a un model nou de societat, més evangèlica, on importen les persones i no l'economia especuladora, més solidària, més propera al cor de Déu, que ens dóna el seu Fill, i deixa que el matem per oferir-nos la Vida Nova com un do.

Enllaç al document: Programari lliure i Llicències Creative Commons. Una visió des de la Moral Social Cristiana

dissabte, 20 de març del 2010

Cua a Càrites

Fa uns dies vaig quedar estorat. Davant la porta de la rectoria de la parròquia hi havia més de 30 carrets de la compra perfectament alineats. Estaven esperant per recollir el lot d'aliments de Càritas. La gent que hi havia a la plaça, prop dels carrets era del més diversa: gent d'aquí, immigrants latinoamericans, africans i magrebins.
Feia uns dies, a les parròquies de la ciutat es donava un avís d'emergència, el rebost de Càritas estava buit i calien aliments. Avui encara fan falta aliments, i durant un llarg període de temps passarà el mateix. Potser aquell seria l'últim subministrament relativament important que moltes famílies rebrien.
La crisi ataca els més febles, els més indefensos, aquells que la seva situació econòmica i social els fa més vulnerables.
Ells són el Crist. Diu Jesús: "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu".(Mt 25, 40)
No podem buscar excuses en les institucions, en la mala gestió dels bancs, en... Ara molta gent necessita el nostre suport, el nostre acompanyament i la nostra sol·lidaritat.

dilluns, 26 de gener del 2009

Gràcies pel vostre testimoni

Dissabte, enmig de les ventades que van assolar Catalunya i també Rubí, vaig viure dos moments d'acció de gràcies ben diferents. En el primer vam acomiadar un bon home, el Sr. Jacas, un mestre de l'antiga escola, un cristià que col·laborava amb la seva parròquia, una persona disponible i afable, un bon home. Va ser un moment de comiat i d'agraiment al bon Déu pel testimoni que ha deixat.
El segon moment va ser una mica després, els pares van celebrar les seves noces d'or. Va ser un moment íntim i alhora exultant, de donar gràcies a Déu pel testimoni de vida en comú, d'estimació, de fidelitat, de servei, d'aquesta parella que durant 50 anys han conviscut, han criat un fill, tres nets, i moltes amistats. Donar gràcies per ells, fa temps que en dono, poder-ho celebrar amb ells, que ells ho visquin com acció de gràcies, és tot un do i un privilegi. Al moment de renovar el compromís, no van renovar cap compromís, van donar gràcies pel do de l'altre. Deien:
Bendito seas Señor, porque has puesto a Serafina en mi camino como mujer.
Bendito seas Señor, porque has puesto a Domingo en mi camino como marido.
I jo afegeixo:
Beneit sigueu Senyor, perquè m'heu donat a Domingo i Serafina com a pares. Que el seu testimoni, el seu amor, la seva entrega i fidelitat, la seva capacitat de servir, el seu amor a Tu, siguin llum en el camí de la vida, per a mi i tots els qui els hem conegut.

diumenge, 4 de gener del 2009

Sobre el bus ateu

Recentment els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la notícia que un col·lectiu d'ateus ha començat una campanya publicitària sota el lema: “Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”.

En primer lloc, vull agrair a aquest col·lectiu que em doni les claus per entendre la meva fe en Déu revelat per Jesucrist. Si és fe, implica inseguretat, però també opció positiva, per tant, amb ells podria afirmar probablement Déu existeix (la seva afirmació implica la meva, ja que no nega completament). Aquesta fe em fa cantar amb el salmista “El Senyor és el mur que em protegeix; el meu cor confia en ell” (Salm 27), per què hem de patir? Res ens pot preocupar. Déu vol la felicitat dels seus fills, de tots els qui creuen en Ell, què ens pot fer por?. Déu ens estima i ens vol feliços, sense oblidar pas quina és la doble regla de l'amor que condueix a la felicitat: Estima a Déu sobre totes les coses i als germans com a tu mateix. (cf Lc 10,27).

Potser molts creients s'hauran sentit ofesos, però aquesta campanya ens hauria de fer adonar que cal proclamar als quatre vents:

Probablement Déu existeix. Deixa de preocupar-te, Déu és al teu costat. gaudeix de la vida fent feliços als altres en totes les seves necessitats. La vida és un do de Déu que cal compartir.

I una curiositat, un mitjà de comunicació públic (amb ràdio i televisió) ha publicat una enquesta demanant si hom creu en Déu, proposant com a resposta “No, Déu me'n guard”. Li vull agrair la resposta que proposa, ja que en la resposta del no, afirma l'existència de Déu en atribuir-li una acció. Ni per dir no, podem deixar d'afirmar-lo ;-)

Seguint al gran filòsof i científic Blaise Pascal, m'atreveixo a afirmar que si Déu realment existeix el guany és immens, si en canvi no existeix, el que puc haver perdut per haver-hi cregut és insignificant, ja que Ell li ha donat sentit a la meva vida. Per tant, creure en Déu val la pena.



diumenge, 28 de desembre del 2008

Fitxar per telèfon

El president Montilla ens ha anunciat una gran notícia: no cal anar a fitxar a l'oficina del "paro" els aturats poden fer-ho per telèfon o per internet!
Aquesta aparent bona notícia amaga diversos aspectes foscos:
  1. Si no cal anar a l'oficina del Servei Català d'Ocupació, no cal ampliar la plantilla de les oficines del SCO.
  2. Si l'aturat ho fa per telèfon, el 012 és un servei de pagament. Per tant, l'aturat paga per fitxar.
  3. Si no cal anar a l'oficina, no es fa cua a l'oficina, i per tant s'invisibilitza el problema: ningú veu que les cues cada cop són més llargues i donen la volta a l'illa de cases.
L'aparent bona notícia implica: que no s'amplii la plantilla del SCO, sinó la d'una empresa privada (la que gestiona el 012) amb l'agravant que aquesta empresa en tenir el servei centralitzat necessitarà menys personal, per tant no contribuïm a reduïr l'atur; i el que és més greu encara, s'individualitza el problema de l'atur, ja que passa a ser un problema personal que es resol personalment, i en conseqüència s'amaga el problema social que hi ha al darrera.
Això no té altre nom, que una nova agressió als fonaments de la classe obrera feta des d'un govern socialista.
Ens quedarem aturats?
Recordem que "tot allò que feu a un d'aquests petits a mi m'ho feu". (Mt 25,40)

dimarts, 11 de novembre del 2008

Comentaris davant una vaga

Ahir vam tenir reunió de professors, per parlar de la vaga del 13-N. Ha estat decebedor. El professorat està decebut, se sent impotent, ignorat. Considera que no val la pena fer res, perquè no ens faran cas. Senten el problema tan gran que ara no es veuen amb cor de no fer res.

Només una noia jove, acabada d'arribar, ha fet el discurs del col·lectiu, de la necessitat d'anar units,... Però la por a perdre alumnes, la por a... no se sap ben bé què ens atura. Sembla que estiguem al sepulcre, sembla dissabte sant. Tot s'ha esvaït, no queda res, hem estat vençuts.

Però falta la última paraula, la teva, Jesús, la que ens ha de fer tornar a la vida.
Fes davallar sobre aquest col·lectiu desesperançat la teva força, el teu Esperit Sant. Dona'ns força per tornar-nos a aixecar i proclamar als quatre vents que els nostres estudiants mereixen quelcom millor que el que els estem donant.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Comentaris bíblics interconfessionals

Fa uns dies un company de Gavà, que fa poc han ordenat de diaca amb caràcter permanent, em va proposar de participar en uns comentaris bíblics interconfessionals que fan a la Parròquia de Sant Pere de Gavà.

És un goig veure com petites iniciatives locals van fent camí en la recerca d'allò essencial que ens faci veure als cristians que Crist és qui ens uneix, i que hem de fer tot el possible per tornar a la comunió en una Església de Crist.

Gràcies Xavier!

dimecres, 24 de gener del 2007

En el traspàs de l'Abbé Pierre

Fa pocs dies va morir l'Abbé Pierre. La seva vida ha estat la defensa dels pobres, els sense sostre, dels oblidats del món.
Mentre llegia l'article que li va dedicar flama.info vaig pensar en el fragment de l'evangeli de Lluc que parla de l'home ric , i em vaig adonar com la resposta que l'Abbé Pierre va ser radicalment oposada a la d'aquell home. En la seva joventut, als 19 anys en comptes de posar-se molt trist perquè era molt ric, va ven tot el que té i guanya un tresor al cel i a la terra (cf Lc 18,30), perquè la seva vida ha estat un tresor per als pobres i oblidats del món.
Avui, dies després de la seva mort, només puc que donar gràcies per aquest home que va descobrir Crist en els oblidats del món, i que ens ha fet redescobrir a tots la dignitat humana.
Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm
.

dimecres, 17 de gener del 2007

En la mort d'un jove

Fa uns dies va morir un alumne de l'institut on treballo. Per raons evidents les dades personals no tenen perquè coincidir amb la realitat. Aquest alumne va patir una llarga malaltia que el va allunyar molt temps de l'aula, però va deixar un record inesborrable en els seus companys. Em va sorprendre molt agradablement que allò que els seus companys destacaven era que deixava el record d'una persona esforçada, constant, joiosa, que va saber lluitar contra la seva malaltia,...
La sorpresa no era perquè deixés aquest record, sinó perquè la imatge que es difón dels joves (superficials, sense compromís, inconstants,...) és totalment contrària a la que molts joves et mostren quan vas una mica a fons amb ells.
Al vespre en el meu grup de fe, vaig fer una pregària que vull compartir:

Vam llegir el text de la ressurreció de la filla de Jaire (Mc 5, 35-43)
i vam pregar,
Avui, Senyor, et vull donar gràcies pel Roc.
Tenia 16 anys, i avui hem acompanyat la seva família en el seu funeral.
Els companys de classe estaven desconsolats,
però la mort d'en Roc els ha fet descobrir tots aquells valors
que en Roc vivia i que avui no estan de moda:
era un noi estudiós, amic de tothom, simpàtic, que durant la seva malaltia va mantenir una moral molt alta, confiant en els metges per seguir els tractaments, constant, esforçat.
Avui els seus companys ho han recordat en unes paraules que han llegit al final de les exèquies.
Gràcies, Senyor, perquè l'exemple de'n Roc ha ressonat en el cor dels seus companys.
Que aquesta flama que en Roc ha portat a aquests cors joves no s'apagui, i que els adults que l'acompanyem sapiguem treure del testimoni de'n Roc la raó per a dir als joves: Aixeca't i camina!

Que per sempre més, en Roc, gaudeixi de la felicitat eterna a la casa del Pare.

dilluns, 8 de gener del 2007

La segona pasqua no és el 4 de juny

Avui m'he sorprés amb el comentari d'un company: saps que el dilluns de la segona pasqua que és el 28 de maig els ajuntaments l'han traspassat al 4 de juny?
D'entrada he pensat: novetat!! l'autoritat civil ja canvia les festes religioses! (jo pensava que al cèsar el que és del cèsar i a Déu el que és de Déu, ... però...)
Però quan m'he assabentat que no era una errada, sinó que ho havien fet perquè a les eleccions municipals del 27 de maig la gent anés a votar i no marxés de pont, m'ha entrat una profunda tristor. Tant malament està la nostra societat que els nostres governants no confien en que el poble vagi a votar? Tant malament ho fan els nostres polítics que tenen por que el poble els castigui amb l'abstenció?
Si tenen tanta por, potser és que viuen lluny del poble i només per a ells mateixos, i potser no cal anar-los a votar. O sí?

dissabte, 30 de desembre del 2006

Avui comencem amb dolor

Començar una bitàcola és una tasca apasionant, però de vegades es fa difícil quan s'ha de començar expressant els sentiments que provoca un atemptat com el de Madrid.
Començar així fa difícil que es faci amb l'ús de la raó, però la raó sempre va acompanyada de sentiment i de fe, i avui és dia, d'entrada, de condol per les persones desaparegudes, de solidaritat amb els ferits i amb tots els que han patit d'una forma o altre aquest fet.
Però també és dia de reclamar a tots els actors en aquest drama del País Basc, altura de mires i tenir molt presents els drets de les persones i sobre tot el dret a la vida.
Que tothom tingui ben present als altres, i recordi que la Pau només s'aconsegueix amb la renúncia a posicions inamovibles. Cal parlar, no cal matar.