En el traspàs de l'Abbé Pierre

Fa pocs dies va morir l'Abbé Pierre. La seva vida ha estat la defensa dels pobres, els sense sostre, dels oblidats del món.

Mentre llegia l'article que li va dedicar flama.info vaig pensar en el fragment de l'evangeli de Lluc que parla de l'home ric , i em vaig adonar com la resposta que l'Abbé Pierre va ser radicalment oposada a la d'aquell home. En la seva joventut, als 19 anys en comptes de posar-se molt trist perquè era molt ric, va ven tot el que té i guanya un tresor al cel i a la terra (cf Lc 18,30), perquè la seva vida ha estat un tresor per als pobres i oblidats del món.

Avui, dies després de la seva mort, només puc que donar gràcies per aquest home que va descobrir Crist en els oblidats del món, i que ens ha fet redescobrir a tots la dignitat humana.

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm

(Mt 25,34-36)

.

En la mort d'un jove

Fa uns dies va morir un alumne de l'institut on treballo. Per raons evidents les dades personals no tenen perquè coincidir amb la realitat. Aquest alumne va patir una llarga malaltia que el va allunyar molt temps de l'aula, però va deixar un record inesborrable en els seus companys. Em va sorprendre molt agradablement que allò que els seus companys destacaven era que deixava el record d'una persona esforçada, constant, joiosa, que va saber lluitar contra la seva malaltia,...
La sorpresa no era perquè deixés aquest record, sinó perquè la imatge que es difón dels joves (superficials, sense compromís, inconstants,...) és totalment contrària a la que molts joves et mostren quan vas una mica a fons amb ells.
Al vespre en el meu grup de fe, vaig fer una pregària que vull compartir:

Vam llegir el text de la ressurreció de la filla de Jaire (Mc 5, 35-43)
i vam pregar,
Avui, Senyor, et vull donar gràcies pel Roc.
Tenia 16 anys, i avui hem acompanyat la seva família en el seu funeral.
Els companys de classe estaven desconsolats,
però la mort d'en Roc els ha fet descobrir tots aquells valors
que en Roc vivia i que avui no estan de moda:
era un noi estudiós, amic de tothom, simpàtic, que durant la seva malaltia va mantenir una moral molt alta, confiant en els metges per seguir els tractaments, constant, esforçat.
Avui els seus companys ho han recordat en unes paraules que han llegit al final de les exèquies.
Gràcies, Senyor, perquè l'exemple de'n Roc ha ressonat en el cor dels seus companys.
Que aquesta flama que en Roc ha portat a aquests cors joves no s'apagui, i que els adults que l'acompanyem sapiguem treure del testimoni de'n Roc la raó per a dir als joves: Aixeca't i camina!

Que per sempre més, en Roc, gaudeixi de la felicitat eterna a la casa del Pare.

La segona pasqua no és el 4 de juny

Avui m'he sorprés amb el comentari d'un company: saps que el dilluns de la segona pasqua que és el 28 de maig els ajuntaments l'han traspassat al 4 de juny?
D'entrada he pensat: novetat!! l'autoritat civil ja canvia les festes religioses! (jo pensava que al cèsar el que és del cèsar i a Déu el que és de Déu, ... però...)
Però quan m'he assabentat que no era una errada, sinó que ho havien fet perquè a les eleccions municipals del 27 de maig la gent anés a votar i no marxés de pont, m'ha entrat una profunda tristor. Tant malament està la nostra societat que els nostres governants no confien en que el poble vagi a votar? Tant malament ho fan els nostres polítics que tenen por que el poble els castigui amb l'abstenció?
Si tenen tanta por, potser és que viuen lluny del poble i només per a ells mateixos, i potser no cal anar-los a votar. O sí?