Fa uns dies va morir un alumne de l'institut on treballo. Per raons evidents les dades personals no tenen perquè coincidir amb la realitat. Aquest alumne va patir una llarga malaltia que el va allunyar molt temps de l'aula, però va deixar un record inesborrable en els seus companys. Em va sorprendre molt agradablement que allò que els seus companys destacaven era que deixava el record d'una persona esforçada, constant, joiosa, que va saber lluitar contra la seva malaltia,...
La sorpresa no era perquè deixés aquest record, sinó perquè la imatge que es difón dels joves (superficials, sense compromís, inconstants,...) és totalment contrària a la que molts joves et mostren quan vas una mica a fons amb ells.
Al vespre en el meu grup de fe, vaig fer una pregària que vull compartir:
Vam llegir el text de la ressurreció de la filla de Jaire (Mc 5, 35-43)
i vam pregar,
Avui, Senyor, et vull donar gràcies pel Roc.
Tenia 16 anys, i avui hem acompanyat la seva família en el seu funeral.
Els companys de classe estaven desconsolats,
però la mort d'en Roc els ha fet descobrir tots aquells valors
que en Roc vivia i que avui no estan de moda:
era un noi estudiós, amic de tothom, simpàtic, que durant la seva malaltia va mantenir una moral molt alta, confiant en els metges per seguir els tractaments, constant, esforçat.
Avui els seus companys ho han recordat en unes paraules que han llegit al final de les exèquies.
Gràcies, Senyor, perquè l'exemple de'n Roc ha ressonat en el cor dels seus companys.
Que aquesta flama que en Roc ha portat a aquests cors joves no s'apagui, i que els adults que l'acompanyem sapiguem treure del testimoni de'n Roc la raó per a dir als joves: Aixeca't i camina!
Que per sempre més, en Roc, gaudeixi de la felicitat eterna a la casa del Pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada