Cua a Càrites

Fa uns dies vaig quedar estorat. Davant la porta de la rectoria de la parròquia hi havia més de 30 carrets de la compra perfectament alineats. Estaven esperant per recollir el lot d'aliments de Càritas. La gent que hi havia a la plaça, prop dels carrets era del més diversa: gent d'aquí, immigrants latinoamericans, africans i magrebins.
Feia uns dies, a les parròquies de la ciutat es donava un avís d'emergència, el rebost de Càritas estava buit i calien aliments. Avui encara fan falta aliments, i durant un llarg període de temps passarà el mateix. Potser aquell seria l'últim subministrament relativament important que moltes famílies rebrien.
La crisi ataca els més febles, els més indefensos, aquells que la seva situació econòmica i social els fa més vulnerables.
Ells són el Crist. Diu Jesús: "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu".(Mt 25, 40)
No podem buscar excuses en les institucions, en la mala gestió dels bancs, en... Ara molta gent necessita el nostre suport, el nostre acompanyament i la nostra sol·lidaritat.

Gràcies pel vostre testimoni

Dissabte, enmig de les ventades que van assolar Catalunya i també Rubí, vaig viure dos moments d'acció de gràcies ben diferents. En el primer vam acomiadar un bon home, el Sr. Jacas, un mestre de l'antiga escola, un cristià que col·laborava amb la seva parròquia, una persona disponible i afable, un bon home. Va ser un moment de comiat i d'agraiment al bon Déu pel testimoni que ha deixat.
El segon moment va ser una mica després, els pares van celebrar les seves noces d'or. Va ser un moment íntim i alhora exultant, de donar gràcies a Déu pel testimoni de vida en comú, d'estimació, de fidelitat, de servei, d'aquesta parella que durant 50 anys han conviscut, han criat un fill, tres nets, i moltes amistats. Donar gràcies per ells, fa temps que en dono, poder-ho celebrar amb ells, que ells ho visquin com acció de gràcies, és tot un do i un privilegi. Al moment de renovar el compromís, no van renovar cap compromís, van donar gràcies pel do de l'altre. Deien:

Bendito seas Señor, porque has puesto a Serafina en mi camino como mujer.
Bendito seas Señor, porque has puesto a Domingo en mi camino como marido.

I jo afegeixo:
Beneit sigueu Senyor, perquè m'heu donat a Domingo i Serafina com a pares. Que el seu testimoni, el seu amor, la seva entrega i fidelitat, la seva capacitat de servir, el seu amor a Tu, siguin llum en el camí de la vida, per a mi i tots els qui els hem conegut.

Sobre el bus ateu

Recentment els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la notícia que un col·lectiu d'ateus ha començat una campanya publicitària sota el lema: “Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”.

En primer lloc, vull agrair a aquest col·lectiu que em doni les claus per entendre la meva fe en Déu revelat per Jesucrist. Si és fe, implica inseguretat, però també opció positiva, per tant, amb ells podria afirmar probablement Déu existeix (la seva afirmació implica la meva, ja que no nega completament). Aquesta fe em fa cantar amb el salmista “El Senyor és el mur que em protegeix; el meu cor confia en ell” (Salm 27), per què hem de patir? Res ens pot preocupar. Déu vol la felicitat dels seus fills, de tots els qui creuen en Ell, què ens pot fer por?. Déu ens estima i ens vol feliços, sense oblidar pas quina és la doble regla de l'amor que condueix a la felicitat: Estima a Déu sobre totes les coses i als germans com a tu mateix. (cf Lc 10,27).

Potser molts creients s'hauran sentit ofesos, però aquesta campanya ens hauria de fer adonar que cal proclamar als quatre vents:

Probablement Déu existeix. Deixa de preocupar-te, Déu és al teu costat. gaudeix de la vida fent feliços als altres en totes les seves necessitats. La vida és un do de Déu que cal compartir.

I una curiositat, un mitjà de comunicació públic (amb ràdio i televisió) ha publicat una enquesta demanant si hom creu en Déu, proposant com a resposta “No, Déu me'n guard”. Li vull agrair la resposta que proposa, ja que en la resposta del no, afirma l'existència de Déu en atribuir-li una acció. Ni per dir no, podem deixar d'afirmar-lo ;-)

Seguint al gran filòsof i científic Blaise Pascal, m'atreveixo a afirmar que si Déu realment existeix el guany és immens, si en canvi no existeix, el que puc haver perdut per haver-hi cregut és insignificant, ja que Ell li ha donat sentit a la meva vida. Per tant, creure en Déu val la pena.

Fitxar per telèfon

El president Montilla ens ha anunciat una gran notícia: no cal anar a fitxar a l'oficina del "paro" els aturats poden fer-ho per telèfon o per internet!
Aquesta aparent bona notícia amaga diversos aspectes foscos:

1. Si no cal anar a l'oficina del Servei Català d'Ocupació, no cal ampliar la plantilla de les oficines del SCO.
2. Si l'aturat ho fa per telèfon, el 012 és un servei de pagament. Per tant, l'aturat paga per fitxar.
3. Si no cal anar a l'oficina, no es fa cua a l'oficina, i per tant s'invisibilitza el problema: ningú veu que les cues cada cop són més llargues i donen la volta a l'illa de cases.

L'aparent bona notícia implica: que no s'amplii la plantilla del SCO, sinó la d'una empresa privada (la que gestiona el 012) amb l'agravant que aquesta empresa en tenir el servei centralitzat necessitarà menys personal, per tant no contribuïm a reduïr l'atur; i el que és més greu encara, s'individualitza el problema de l'atur, ja que passa a ser un problema personal que es resol personalment, i en conseqüència s'amaga el problema social que hi ha al darrera.
Això no té altre nom, que una nova agressió als fonaments de la classe obrera feta des d'un govern socialista.
Ens quedarem aturats?
Recordem que "tot allò que feu a un d'aquests petits a mi m'ho feu". (Mt 25,40)